06.04.2020
Una biografia: Antoni M. Badia i Margarit, un savi senyor de Barcelona
Anar a treballar o a visitar el doctor Badia, suposava anar al cor de Barcelona, al carrer de la Portaferrissa, a un d’aquells pisos molt grans de la Barcelona a tocar de la Rambla; el pis era absolutament ple de llibres i records de tota una vida dedicada a la saviesa lingüística en companyia de la seva dona Maria Cardús, en els més variats vessants: la lingüística històrica, la gramàtica, la dialectologia, l’onomàstica, l’assaig històric i sociològic sobre la llengua, la sociolingüística i, per descomptat, la docència universitària.
Era home d’innombrables i ambicioses iniciatives, des de l’Atles Lingüístic del Domini Català, proposat per ell conjuntament amb Germà Colon fins a estudis com La llengua dels barcelonins. Resultats d’una enquesta sociològico-lingüística, treballs que tots ells requerien la col·laboració de grups entusiastes d’altres professors i d’alumnes, cosa que el professor Badia aconseguia plenament començant per la seva pròpia família.
La lleva del biberó
Nascut a Barcelona el 1920, Antoni M. Badia i Margarit és de l’anomenada lleva que va agafar-los la guerra d’adolescents: el futur professor Badia assistia a oficis religiosos en privat, en uns moments que l’exercici públic de les creences religioses era clarament reprimit; així, contava ell, va conèixer la seva futura muller, la també filòloga i col·laboradora seva Maria Cardús, una persona de gran importància en la seva vida personal i científica.
Interessat des d’un primer moment per l’estudi de la llengua, es llicencia en filologia romànica a la Universitat de Barcelona (1943) i freqüenta els Estudis Universitaris Catalans. Tota la seva vida estarà vinculat a aquestes dues institucions: La Universitat de Barcelona, de la qual va ésser alumne, professor, catedràtic i Rector i l’Institut d’Estudis Catalans, promotor dels Estudis Universitaris Catalans, en el qual ingressà com acadèmic el 1968 després de fer-hi nombrosos treballs i la Secció Filològica del qual va presidir de 1989 a 1995.
Intensa activitat docent
Badia entra com a professor a la Universitat molt jove i n’esdevé catedràtic de Gramàtica Històrica de Llengua Espanyola el 1948 quan no tenia ni trenta anys. Ha d’acostar-se al català des de la llengua espanyola, doncs aleshores encara era impensable l’estudi científic del català a la màxima institució docent catalana. Des de la càtedra duu a terme una intensa activitat tant d’investigació en el camp de la lingüística històrica, sobretot catalana, com és el cas de la seva tesi doctoral de morfologia històrica, i d’altres estudis d’aspectes morfològics, sintàctics, fonètics, semàntics o d’estudi i edició de textos catalans antics com Les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols text del segle XV; com de formació d’investigadors. Casa seva era un perllongament de la tasca universitària on reunia sovint alumnes i col·laboradors per perfilar el treball d’enquesta per al futur Atles lingüístic del Domini Català o per a l’estudi sobre la llengua dels barcelonins.
La seva projecció internacional com a estudiós de la lingüística romànica sortí reforçada després de portar la secretaria del Setè Congrés Internacional de Lingüística (Filologia) romànica el 1953, el congrés que permeté donar una projecció de normalitat a la llengua catalana en uns temps molt penosos per a la catalanitat. i els estudis catalans.
Llegiu-ne més...
