Ús i abús dels qualificatius Roser Latorre
Ens adonem que l’ús dels adjectius qualificatius a vegades trontolla. Algun cop són col·locats en un lloc inadequat de l’oració; altres vegades se n’abusa. O bé són introduïts en frases que han estat manllevades del castellà, i aquest fet els fa generalment incorrectes o innecessaris.
Vegem alguns dels exemples que hem pogut aplegar:
— *Són els afectats veïns que esperen una indemnització.
— *El llibre parlava d’un nou i desconegut món.
— *La noia del quadre té un bonic gat a la falda.
— *Són fenòmens de difícil predir.
— *Aquell home va morir d’alta tensió (sentit a una dona d’Olot).
— *Un tren ha atropellat un home d’avançada edat (sentit per ràdio).
Convé recordar que els qualificatius poden canviar tant el sentit com el ritme de la frase segons si són col·locats davant o darrere el substantiu. Si volem fer comparacions amb el castellà, ens adonem que la nostra llengua té més tendència a posposar l’adjectiu que no la llengua veïna1. Tanmateix, aquesta posposició, que és generalment necessària quan l’adjectiu té un valor especificatiu o delimitatiu2, deixa de ser-ho quan serveix per a explicar o descriure, per a parlar d’una qualitat que es considera natural o potser digna de ponderació3.
Així, quan parlem de països subdesenvolupats, ens referim a uns de concrets o específics. I quan diem: un home pobre expressem un estat o condició específica d’aquell individu.
El sentit canvia, és clar, si aquest adjectiu precedeix el nom:
És un pobre home (doncs, mancat de voluntat, d’energia, etc.). És a dir, que en descrivim el caràcter. Podríem continuar amb exemples paral·lels com: un manobre trist o un trist manobre; un gran dissenyador o un dissenyador gran; etc.
L’eurítmia, independentment del valor de l’adjectiu, també pot influir en la seva col·locació dins la frase. I ara se’ns acut de recordar el primer vers d’aquella poesia castellana que fa: Juventud, divino tesoro... i que podem traduir mot per mot així: Joventut, diví tresor... Però ens sembla que guanya en musicalitat si diem: Joventut, tresor diví...3
Per tot el que hem exposat, considerem que les frases recollides en els nostres mitjans i que hem transcrit al començament de l’article, millorarien o foren més correctes si eren substituïdes per aquestes:
— Són els veïns afectats que esperen... (precedint el nom canvia el sentit, evidentment).
— El llibre parlava d’un món nou i desconegut.
— La noia del quadre té un gat bonic (o molt bonic) a la falda.
— Són fenòmens difícils de predir (o de predicció difícil).
— Aquell home va morir de tensió alta.
— Un tren ha atropellat un home d’edat avançada.
L’abús dels adjectius qualificatius –o d’altres elements gramaticals amb funció adjectival– pot portar a fer frases incongruents, com ara aquesta:
— *Aquestes carxofes tenen molta qualitat, molta tendresa.
Lloar la bona qualitat d’unes carxofes, sobretot si la lloança és merescuda, està bé; però que pel fet de ser molt tendres diguem que tenen molta tendresa fa somriure, perquè aquest substantiu, que descriu una qualitat, té un sentit figurat que el Diccionari Fabra defineix així:
tendresa fig. Condició del qui cedeix fàcilment a les impressions; afecció plena de dolcesa que hom sent envers algú; manifestació d’aquesta afecció.
La seva aplicació, doncs, en aquella frase ens fa pensar en unes carxofes afectuoses, sensibles, que potser ens poden arribar a acaronar mentre les pelem o les tirem a l'olla o a la paella. Hauria valgut més dir, simplement:
— Aquestes carxofes són molt tendres i de molt bona qualitat.
O també:
— Aquestes carxofes tenen molta tendror, molta qualitat.
De vegades els qualificatius són una temptació que ens ajuda a allargar la frase, o a fer-la més florida. Però cal vigilar l’ús que fem d’aquests qualificatius perquè en lloc de millorar la dita frase la poden espatllar.
1. Vegeu Antoni Badia Margarit, Gramática Catalana, Ed. Gredos, vol. II, pp. 150-151.
2. Vegeu María Moliner, Diccionario de uso del español, art. especificativo.
3. Recomanem sobretot de llegir un treball de Josep Ruaix, molt complet sobre aquest tema, dins Obsevacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui / 1, pp. 105-110, Moià 1994.
| < Anterior | Següent > |
|---|