04.03.2021
Les persones catalanoparlants formem una comunitat lingüÃstica europea amb la major part del seu domini lingüÃstic dividit en diversos estats en el si dels quals constituïm una minoria no explÃcitament reconeguda, i a la qual no se li reconeix de manera efectiva la capacitat legal de protegir-se col·lectivament i de decidir en llibertat el seu futur.
Mentre la constitució espanyola estableix l’obligat coneixement de la llengua castellana a tota la ciutadania de l’estat, les comunitats autònomes de llengua catalana no han pogut legislar, als seus estatuts, l’obligatorietat del coneixement de la llengua pròpia; d’aquesta manera s'ha instaurat el principi de desigualtat legal entre ciutadans en matèria lingüÃstica. Aquesta mateixa desigualtat la trobem a la constitució francesa, on es determina que «la llengua de la República és el francès», sense que es faça referència a la resta de llengües territorials de l’estat. Igualment, tampoc la legislació italiana preveu reconèixer al català , a la ciutat sarda de l’Alguer, un estatut equivalent al que rep l’italià . En conseqüència, en no establir-se per al català un estatut equiparable al que se li atorga al castellà , al francès o a l’italià , ni en les legislacions estatals ni en els textos constitucionals que li són aplicables (amb l’excepció del cas andorrà ), es consagra que els drets lingüÃstics de les comunitats de llengua catalana no es puguen exercir de manera igualità ria en aquells estats on les persones catalanoparlants constitueixen un grup minoritzat.
Llegiu-ne més...